El corn

Els corns fets de banyes d’animal (moltó o bou) eren emprats des del Neolític com a instruments per fer senyals.

                           

Es pot veure un corn de cabra, com el del dibuix, en el Museo de Urueña (Valladolid).

 

A l’edat del bronze es decoraven amb ornaments de metall, i també se n’han trobat de construïts totalment de bronze imitant el corn d’animal.

Una mica més evolucionat trobem el corn dels ibers, com es pot observar en aquest relleu del segle II aC, que es pot veure al Museo Arqueológico Nacional de Madrid:

                    

Es tracta d’un guerrer iber, i per tant podem dir que aquest instrument havia tingut un ús militar.

A l’antiga Roma hi havia el cornu, instrument de metall en forma de G inclinada que es tocava de manera que el pavelló estigués en posició elevada (més alt que el cap); com podem observar la direcció del so es produeix cap endavant, al contrari del corn iber:

                

                  

Títol: Mosaic dels gladiadors (detall dels músics).

Època: del segle I a II de la nostra era, art romà.

Museu: Jamahiriya Museum, Trípoli, Líbia.

Instruments d’esquerra a dreta: tuba romana, orgue hidràulic i dos cornus.

Els romans donaven diversos usos al cornu, com en els jocs de gladiadors i també a l’exèrcit.

Podem veure un altre cornu romà en el següent relleu:



Títol:
Sarcòfag anomenat “Grande Ludovisi” que representa soldats
romans lluitant contra soldats germànics.

Tècnica
i data
:
marbre del 251/252.

Època:
segle III, Art Romà.

Museu:
Museu Nacional Romà, Palazzo Altemps, Roma.

 

 

 

A l’era paleocristiana i a l’època medieval es van tornar a emprar el corns d’animals i també l’olifant, fet d’ullal d’elefant (ivori), que era molt apreciat i podia anar  adornat:

 

Un olifant amb relleu del segle XI (medieval) es pot veure al Musée du Louvre, París.

Probablement també siguin olifants els que es veuen a les miniatures d’Alfons X el Savi (1221 Toledo-1284 Sevilla):

 



Títol: Cantigas de Santa María (Cantiga 270).

Tècnica
i data
:
miniatures dibuixades al còdex de les cançons, acabades abans de
1284.

Època:
segle XIII, medieval.

Ubicació:
Biblioteca de l’Escorial.

Tant el corn com l’olifant s’utilitzaven per convocar assemblees i per emetre missatges de guerra, de guàrdies, d’auxili, de caceres i fins i tot també d’oficis, com és el cas d’aquesta pintura amb un forner que avisa que ja té el pa a punt:

Artista: Job Adriaensz Berckheyde (1630-1693 Haarlem).

Títol: Forner.

Tècnica i data: oli sobre tela de 1681.

Època: segle XVII, Barroc holandès.

Museu: Worcester Art Museum, Worcester.

 

Una altra pintura com aquesta és:



Artista: Adriaen van Ostade (1610-1685).

Títol:
El forner.

Tècnica
i data: oli sobre fusta; se’n desconeix la
data.

Època:
segle XVII, Barroc.

Museu:
The Hermitage, St. Petersburg, Rússia.


Per tocar el corn només calia aplicar els llavis i bufar per la punta poc escapçada de la banya. Tenia un so aspre i sord, i si no duia forats només produïa el so fonamental i alguns harmònics segons la posició dels llavis. A les caceres es va emprar fins el segle XVII, que fou quan es va anar substituint per la trompa de caça, la qual en deriva.

 



Artista: Peter Paul Rubens (1577 Siegen-1640 Ambers).

Títol: Diana caçadora.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1617.

Època:
segle XVII, Barroc, escola flamenca.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

Instrument: corn de caça.

En aquesta pintura podem veure com se subjectava el corn per poder-lo
penjar al cos dels caçadors. La Diana caçadora és un personatge
mitològic que normalment
portaria un arc de caça a la mà, però en aquest cas duu un falcó i
els seus fidels gossos. Pel que fa al corn hem de suposar que aquest
model que veiem pertany als emprats al segle XVI i principis del XVII
en les caceres franceses i no a l’època clàssica grega, tot i que
llavors també n’hi havia i s’anomenaven “kéras”. 

 

Un altre corn de caça el podem veure a la següent pintura:



Artista:
Jan Weenix (1642 Amsterdam-1719 Amsterdam).

Títol:
Trofeus de caça.

Tècnica
i data
: oli sobre tela del 1680/90.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Ackland Art Museum, Chapel Hill, Carolina del Nord.

Instrument:
corn de caça (aeròfon).

 



Comentaris tancats a El corn

El Corn







Artista:
Peter Paul Rubens (1577 Siegen- 1640 Ambers).


Títol:
La caça de Diana.


Tècnica
i data:
oli sobre tela de 1616.


Època:
segle XVII, Barroc, escola flamenca.


Museu:
Museo del Prado, Madrid.


 

La trompa natural, que com podem veure ja existia a principis del segle XVII, era un
instrument de vent metall enrotllat sobre si mateix i progressivament
més ample del pavelló. N’hi havia diversos models que diferien
pel diàmetre i pel nombre de voltes del tub. Modificant la
pressió dels llavis produeix sons harmònics naturals; no fa totes
les notes de l’escala ja que no té forats ni vàlvules.
El nom de la trompa
ve del grec “strombós”, que significa cargol marí, del qual
podria derivar aquest instrument. Però encara és més evident que vé dels corns de caça (fets de metall), i en intentar fer-los
més potents el tub es va haver d’allargar. Així van sorgir les
primeres trompes naturals de tub enrotllat en espiral i circular.

 


 

 



Artista:
Gustave
Courvet (Ornans, França 1819 – La
Tour-de-Peilz, Suïssa 1877).


Títol:
The Quarry.


Tècnica
i data:
oli sobre tela de 1857.


Època:
segle XIX, Romanticisme francès.


Museu:
Museu de Belles Arts de Boston, Massachussetts, Estats Units.
 



Fou el 1630 quan aparegué a França la gran trompa de caça de
la qual deriva la trompa actual. Dins els concerts, el primer lloc on
es va introduir fou a l’òpera, però el seu ús es limitava a
escenes que parodiaven caceres. J.S.Bach (1685-1750) l’emprà dins l’orquestra en el seu Concert de Brandenburg núm.1. Cap el 1760 Anton Joseph Hampel va
descobrir que introduint la mà dreta dins el pavelló era posible
fer una nova sèrie harmònica addicional, cosa que ampliava les
possibilitats sonores de l’instrument que, provist de tubs de
recanvi, per fer diferents tons, va poder fer de solista, com
en tenim exemples en els quatre concerts per a trompa natural i orquestra de W.A.
Mozart (1756-1791). 

 



Comentaris tancats a La trompa de caça o trompa natural

La trompa de pistons

 

 


 

La trompa de pistons és el resultat de l’evolució de la trompa de
caça a partir de la incorporació de tubs addicionals, anomenats
“cossos de recanvi”(s XVIII), els quals allargaven
o escurçaven el tub i permetien fer diferents tons segons les
indicacions de les partitures. A principis del s XIX es va aplicar el
sistema de pistons (dues vàlvules rotatòries o cilindres que més
tard serien tres), amb els que es podien tocar totes les notes de
l’escala cromàtica, cosa que va permetre suprimir els cossos de
recanvi, tan difícils de manejar. L’invent de les vàlvules de
pistons es deu als alemanys Stölzel i Blühmel, i fou aplicat
també a les trompetes.

 

Comentaris tancats a La trompa de pistons

La trompa moderna




 

La trompa moderna en lloc de pistons porta palanques, com les tres que veiem al dibuix. Es tracta d’un
instrument transpositor que està afinat en fa i sona una
cinquena justa per sota de la tonalitat de lectura; està fet de
llautó cromat o coure, té una embocadura cònica (broquet), tub
enrotllat i pavelló molt obert. La sonoritat és greu i amb una gran
varietat de timbres aconseguits amb la introducció de la mà dreta a
l’interior del pavelló; a més  pot dur sordina per fer
expressions dolces, efectes de llunyania o ecos. La trompa ha estat
molt emprada com a solista en concerts; té un lloc
important a l’orquestra simfònica i moltes vegades se li adjudica
l’exposició del tema principal, com per exemple a la “Pavana per
a una infanta difunta” de Maurice Ravel (1875-1918).


 

Comentaris tancats a La trompa moderna

Enhorabona!

Si pots llegir aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Rep una cordial benvinguda!

Comentaris tancats a Enhorabona!