El caragol de mar



El caragol de mar ha
estat emprat des del Neolític com a instrument per emetre senyals i
tocs bèl·lics; amb aquesta finalitat es va usar a les
civilitzacions precolombines.
 A
Mèxic i Guatemala el seu ús es remunta a la civilització maia, on
era un instrument emissor de senyals i també s’emprava en els
rituals.

 



Títol:
Trompa de caragol.

Tècnica
i data: relleu fet amb incisions al propi caragol, de 250 al 400
dC.

Època:
segles III i IV, civilització maia (Mesoamerican Art).

Museu:
Museo Nacional de Arqueología y Etnología, Guatemala.

La decoració que hem vist al caragol representa un rei i es creu que aquesta trompa s’utilitzava en els rituals.

 

A la Mediterrània, l’espècie que es fa sonar s’anomena “Charonia nodifera”.

 

Aquest
instrument és una conquilla marina de grans dimensions; està format
per una closca buida molt oberta de la base i punxaguda per l’altre
extrem que, amb un forat, serveix d’embocadura (també s’hi pot
afegir un petit tub de bambú o de metall). Un intèrpret amb
experiència pot aconseguir de l’instrument, a més a més del so
fonamental (greu), un conjunt de sons parcials semblants a la sèrie
harmònica.


Amb
el nom de “strombos”, el cargol de mar era l’atribut
tradicional dels tritons de la mitologia grega. La mitologia atribueix l’invent d’aquest instrument a Tritó (fill de Neptú i Anfítrite), i per això
també es coneix com a trompa de Tritó. Tritó sempre anunciava la seva arribada amb tocs de cargol i presumia de saber-lo tocar.

 

 
 



Artista: Gian Lorenzo Bernini (1598 Nàpols-1680 Roma).

Títol:
Neptú i Tritó.

Tècnica
i data: escultura en marbre de 182 cm, de 1622/3.

Època:
segle XVII, Barroc italià.

Museu:
Victoria and Albert Museum, Londres.

 



Artista: Peter Paul Rubens (1577 Siegen-1640 Ambers).

Títol:
La unió de la Terra i l’Aigua.

Tècnica
i data: oli sobre tela de 1618.

Època:
segle XVII, Barroc, escola flamenca.

Museu:
The Hermitage, St. Petersburg.


Avui
dia encara s’utilitza a molts llocs, com per exemple a les illes
del Pacífic, on els pescadors la fan sonar. A l’Índia aquest
instrument està reservat exclusivament per al culte religiós i en
el Tibet sona a les cerimònies fúnebres.



Sense
anar més lluny, al nord d’Espanya existeix una dansa anomenada “baila
de ibio”, on també intervé el cargol de mar: es tracta d’una
dansa guerrera de Cabezón de la Sal, a Santander (en aquest poble hi
havia unes salines que, antigament, volien unes tribus veïnes; quan
aquestes atacaven es reunien els guerrers al toc del cargol marí).

 

Iconografia del cargol de mar:

 

1) 



Artista:
anònim.

Títol:
Caragols divins.

Tècnica
i data
:
relleu en pedra de 250 al 400 després de Crist.

Època:
entre els segles III i IV,
civilització teotihuacana.

Ubicació:
Temple dels caragols emplomats,
Teotihuacán,
Mèxic.

 

2) 



Artista:
anònim.

Títol:
El Déu Vishnú.

Tècnica
i data
:
escultura de terracota de 78 cm d’alçada; se’n desconeix la data
exacta.

Època:
segle V o VI, art hindú, imperi Gupta.

Ubicació:
trobada a l’antic port de Tamralipta, avui Tamluk, Índia.

Museu:
Marcel Nies Gallery, Antwerpen, Bèlgica.

Comentaris:
Vishnú es representa en forma humana, però amb quatre braços que
sostenen una flor de lot (per encoratjar els seus devots), un
caragol (per espantar l’enemic), un disc (per degollar dimonis) i
una maça o cetre d’or (símbol del poder).

 

3) 



Artista:
anònim.

Títol:
El Déu Vishnú.

Tècnica
i data
:
escultura en bronze de 19,5 cm d’alçada de 1113 al 1150.

Època:
segle XII, art hindú, regnat de Suryavarman II.

Ubicació:
trobat a Cambodia, tombes d’Angkor.

Museu:
Marcel Nies Gallery, Antwerpen, Bèlgica.

 

4) 



Artista:
Bartolomeo Ammannati (1511 Settignano- 1592 Florència).

Títol:
Font de Neptú.

Tècnica
i data
:
escultura en bronze i en pedra de 1563/5.

Època:
segle XVI, Renaixement italià.

Ubicació:
Piazza della Signoria, Florència.

 

5) 



Artista:
Jacques de Gheyn III.

Títol:
Tritó.

Tècnica
i data
:
gravat sense data.

Època:
segle XVII, Barroc holandès.

Museu:
Rijksmuseum,
Amsterdam.

 

6) 



Artista:
Cornelis de Vos (1584 Hulst – Flandes 1651).

Títol:
Venus sortint del mar.

Tècnica
i data
: oli sobre tela de 1636.

Època:
segle XVII, Barroc, escola flamenca.

Museu:
Museo del Prado, Madrid.

En
aquesta pintura podem veure Tritó tocant el cargol marí junt amb
els seus pares Posidó (Neptú en llatí) i Anfítrite. Tritó sempre
anunciava la seva arribada amb tocs de cargol i presumia de saber-lo
tocar. Miseno (que acompanyava a Enees en els seus viatges i feia
senyals amb el cargol) va desafiar els déus dient que la seva
potència de so era superior a la de Tritó; aquest, ofès, el va
matar tirant-lo al mar, on avui hi ha el cap Miseno, molt a prop de
Nàpols.

7)



Artista:
Hughes Taraval (1729 París -1785 París).

Títol:
El triomf d’Anfítrite.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela de 1780.

Època:
segle XVIII.

Museu:
Mead Art Museum, Amherst College, Estats Units.

 

8)



Artista:
Roland Hinton Perry (1870 Nova York-1941 Nova York).

Títol:
La Font de Neptú.

Tècnica
i data
:
escultura en bronze de 1897.

Època:
segle XIX.

Ubicació:
Library of Congress, Washington.

 

9) 



Artista:
Adolphe William Bouguereau (1825 La Rochelle-1905 La Rochelle).

Títol:
Naixement de Venus.

Tècnica
i data
:
oli sobre tela de 1879.

Època:
segle XIX, Romanticisme.

Museu:
Musée d’Orsay, París.

 

10)



Artista:
Yoshitoshi, Tsukioka (1839-1892), artista japonès.

Títol:
General Toyotomi Hideyoshi (1536-1598) tocant el caragol com a
senyal d’atac militar.

Tècnica
i data
:
dibuix de 1888.

 

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.